LLEI DE FUNCIÓ PÚBLICA I DRETS LINGÜÍSTICS CIUTADANS

Dins d’unes setmanes farà trenta-sis anys que va ser aprovada al Palau de la Diputació d’Alacant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) sense cap vot en contra. Des de llavors, la LUEV, o “Llei d’Alacant”, ha fet camí i ha incidit significativament i positivament, amb major o menor intensitat, en la promoció del nostre idioma en àmbits com l’ensenyament,  l’administració pública, la cultura, els mitjans de comunicació...

És indubtable que ser o sentir-se ciutadà o ciutadana passa per dominar efectivament tant el valencià com el castellà, entre moltes altres coses. I hauria de passar també per sentir la profunda seguretat i normalitat personal i col·lectiva d’exercir el dret d’usar el valencià amb plens efectes socials i jurídics i no percebre mai cap discriminació per raó de llengua. Efectivament, he escrit “hauria” perquè això no és així encara, més de set lustres després d’entrar en vigor la LUEV. I això, es mire com es mire, va en contra de l’Estat de Dret i dels Drets Humans més elementals.

Els i les valencianoparlants visquérem personalment abans de la LUEV —i hem viscut i vivim, després d’aprovar-se la LUEV— diversos episodis discriminatoris. Molts ocultes i desconeguts per a la immensa majoria dels nostres conciutadans, uns poquets, sovint greus, airejats gràcies als mitjans de comunicació i cap que hi haja tingut conseqüències sancionadores i correctives per a la persona, entitat o institució que ha exercit esta discriminació, que en alguns casos és, i continua sent, sistemàtica, premeditada i insistent.

Un dels àmbits on les agressions discriminatòries de caràcter idiomàtic han estat més greus, pel seu caràcter simbòlic i de servei, ha estat el de l’atenció pública. Molts hòmens, dones i xiquets han vist com els seus drets lingüístics han estat trepitjats en aquells llocs definits per al servei ciutadà (escoles, ajuntaments, centres de salut i hospitals, comissaries policials, jutjats, organismes públics autònoms o depenents de les distintes conselleries, centres i empreses vinculades a la gestió pública, etc.)

Ens cal una Llei dels Drets Lingüístics, però mentre arriba, el que no es pot fer és aprovar una Llei de Funció Pública que no contemple de manera meridianament clara que per a treballar en l’àmbit públic valencià cal dominar en igualtat de condicions, tant oralment com per escrit, les dues llengües oficials —el valencià i el castellà—. No es pot exercir un ofici de projecció i servei públic sense dominar, en el nivell que determine la normativa, una de les dues llengües oficial com a requisit imprescindible. El dret que té tota i tot ciutadà a què el professional públic  l’entenga i li parle en la seua llengua és irrenunciable. I molt més després de més trenta-cinc anys de cooficialitat idiomàtica.

Quan el President Ximo Puig va dir en el seu discurs d’investidura que el Govern Valencià impulsaria “una nova Llei de Funció Pública que suposarà un model funcionarial més modern i eficaç...” el ciutadans de bona fe, de dret i ordre vam pensar que tal modernitat passava inexcusablement pel domini igualitari del valencià i el castellà. No podem, no volem, creure que el Molt Honorable no tinguera en compte eixa condició indiscutible per a una llei tan imprescindible: l’escrupolós respecte al drets lingüístics individuals i col·lectius.

Els dret ciutadans, i els lingüístics ho són sense altres consideracions, estan per damunt de les opcions polítiques o dels oportunismes electorals. El Govern del Botànic —PSPV, Compromís i UP— ho saben i no poden mirar a altre costat amb una actitud insuportablement vergonyant. Ho va dir el bon Rei Jaume: “Vergonya, cavallers (i dames, afig jo), vergonya!”.

Vicent Brotons

Universitat d’Alacant